SERVIR-SE DEL CÀRREC

Dedicar-se a la política és un acte de servei que comporta sacrificis, renúncies i alguns disgustos. També satisfaccions, en poder incidir en la millora de les condicions de vida de la comunitat. Però mai, mai, ningú s’ha de servir de la política en propi benefici. Si així es fa es perd la dignitat, que és un dels béns més preuats. Per desgràcia els mitjans de comunicació ens recorden contínuament que no tothom pensa igual, i els escàndols de presumptes corrupcions en ajuntaments, siguin grans o petits, sovintegen tant que esdevenen poc més que una anècdota. Una anècdota vergonyosa i alhora distant, que com una catàstrofe natural passa sempre en terres llunyanes.

Però ara s’ha produït a Santa Eulàlia un d’aquests episodis que ens avergonyeixen a tots. Resulta que el regidor d’ERC Santi Martí, que acaba d’anunciar que renuncia de manera immediata a la seva acta de regidor, es va fer instal•lar a casa seva un sistema d’alarma i seguretat fent emetre la factura a càrrec de l’ajuntament, és a dir, fent pagar a tots els veïns i veïnes de Santa Eulàlia un sistema de seguretat de portes endins per tal de que no entressin a robar a casa seva. Els elements de protecció instal•lats són específics per aquesta finalitat i el podran fer estar segur, però no se si li proporcionaran tranquil•litat, doncs per estar tranquil cal alguna cosa més relacionada amb la consciència. Aquesta barroera maniobra comptava amb la presumpta connivència necessària de l’alcalde, responsable de l’àrea econòmica municipal, que falsejant el concepte de la factura va ser presentada a l’aprovació dels regidors de l’oposició com un sistema de seguretat pel local de la policia. Així, deurien pensar, passaria desapercebuda. Però no. Com resa la dita popular, s’enxampa abans un mentider que un coix, i ells ens van mentir. Ho reconeix implícitament el propi alcalde en l’acta de la Comissió Delegada de Govern de data 18 de febrer, en la que manifesta sense embuts que aquella factura corresponia a una instal•lació feta a casa del regidor dimissionari. ¿On han deixat aquella transparència de la que feien gala?

No serem nosaltres qui denunciem a la justícia una forma de comportar-se que presumptament podria encaixar de ple en diferents figures tipificades en el codi penal. No busquem la condemna als tribunals dels presumptes implicats en la maniobra, pensem que el rebuig social d’aquestes pràctiques ja col•locarà cada un al lloc que li correspon. Però encara poden rectificar, disculpant-se per l’engany i retornant a les arques municipals el cost econòmic de la seguretat instal•lada a la casa particular del Santi Martí. Fer-ho és el camí per retrobar-se amb la dignitat perduda. Reconèixer els errors i rectificar-los és cosa de valents i honora qui ho practica. Mantenir-se tossudament en l’error només condueix a la ignomínia.

Personalment em resta ara suportar la possible reacció que es produirà en contra meva. Estic preparat. M’havia plantejat si era preferible callar i mirar cap un altre costat o exposar els fets. Després de parlar-ho amb el nostre grup i rebre el suport i recolzament unànime de tots, m’he inclinat per exposar els fets, per la transparència, per l’honestedat. És aquest un d’aquells moments difícils en que cal prendre una decisió. Era la meva responsabilitat i l’he pres.