SITUACIÓ ECONÒMICA DE L'AJUNTAMENT

Cada cop estem més preocupats per la situació econòmica de l’ajuntament de Santa Eulàlia. Sabem que la crisi afecta tothom, famílies i empreses, també les institucions, però intuïm que les finances municipals estan molt pitjor del que ens expliquen des del govern. En el ple del passat dijous dia 22 els regidors de CiU no varem voler aprovar el compte general de l’ajuntament ni la concertació d’un crèdit de 450.000 euros. No ho varem fer perquè hem perdut confiança en els que gestionen els nostres diners públics, i al desconèixer la situació econòmica real, no volem estar vinculats a la responsabilitat en que puguin incórrer. Així ho varem fer saber a l’alcalde durant el ple i varem posar alguns exemples:

1.- Totes les certificacions quer fins ara s’han pagat per la construcció de l’Escola Bressol La Font del Rieral, totes des de la primera, s’han pagat amb retard, però en aquests moments encara no s’ha abonat una part de la desena certificació, ni les números 11, 12, 13, 14 i 15, que havien d’haver estat ateses entre el 31 d’agost del 2009 i el 30 d’abril del 2010. L’import pendent ascendeix a 480.317,11 euros. A més, l’empresa constructora ens reclamava el 3 de juny el pagament de 39.959,47 euros més en concepte d’interessos de demora meritats fins aquella data, quantitat aquesta que l’alcalde va dir en el ple que negociaria amb la constructora per no haver-la de pagar. El crèdit de 450.000 euros que es va aprovar, teòricament per finançar en part un munt de projectes en marxa, no serà suficient ni per posar-nos al dia amb el deute de l’Escola Bressol.

2.- L’empresa encarregada de la recollida d’escombraries ha demanat per escrit a l’ajuntament que emeti una certificació de reconeixement de deute a data 31 de maig. Penso que per haver d’arribar a aquest extrem és que ja no es deuen refiar ni de les promeses...

3.- Les entitats i associacions solien rebre cada any l’import íntegre de les subvencions abans de l’estiu. Enguany encara no tenim coneixement de que se n’hagi pagat cap, mentre l’ajuntament ha comunicat als interessats que seran abonades en dos terminis.

4.- Les dades econòmiques que periòdicament sol•licitem a l’alcalde les obtenim amb comptagotes, a vegades incomplertes i sempre tard. Com les que varem demanar per escrit el 26 de maig passat, amb número de Registre d’Entrada 1375, que després de dos mesos encara no se’ns ha contestat, incomplint de ple l’article 105.4 del Text Refós de la Llei Municipal, que estableix el termini màxim de resposta en 30 dies.

Mentre, l’ajuntament dedica milers d’euros del Fons de Solidaritat (tampoc sabem la xifra exacte malgrat haver-la demanat), a pagar el recent viatge de l’alcalde i alguns dels seus acompanyants al poble camerunès de Blangoua.

Aquesta no és la manera, això no s’aguanta per enlloc. Hi ha hagut regidors que han abandonat pel camí i els líders dels dos partits del govern anuncien a un any vista que ho deixaran córrer, que no volen seguir al capdavant. Tot plegat fa que no es prenguin decisions. Els problemes s’acumulen en carpetes a la taula de l’alcalde fins el punt de que ja no hi caben. Hi ha la sensació d’estar en període d’interinitat, en un final d’etapa. Algú hauria d’obrir els ulls i començar a tocar de peus a terra. Algú hauria de posar una mica de sentit comú en un govern en retirada, desmotivat i paralitzat, mancat d’il•lusió, orfe de lideratge.

El nou equip de govern que es formi a partir de les eleccions municipals de l’any que ve haurà de fer molta feina, fer-la bé i fer-la ràpid. Però sobretot haurà de saber abans de res on és i amb què compte. Per això pensem que serà imprescindible dur a terme una auditoria comptable externa que mostri la realitat que ara no sabem.

LAMENTABLE MANERA DE FER EL RIDÍCUL

Em resulta difícil pensar de quina manera es podria fer més el ridícul del que el va fer ahir dimarts el PSC al Congrés. Ara sí que s’ha ben tret la careta de catalanista per fidelitat i lleialtat al PSOE. No era pas la primera vegada que els 25 diputats socialistes catalans votaven a Madrid en sentit contrari del que havien votat al Parlament, però crec que no m’erro si dic que aquesta sí que va ser la primera vegada que la proposta que varen rebutjar al Congrés, no només era la mateixa que havien votat a favor en el Parlament, sinó que es tractava d’una proposta feta a Catalunya pel propi president Montilla, primer Secretari del PSC.

De veritat us haig de dir que no comprenc com cap d’aquests 25 diputats no té l’honestedat de plegar, d’adoptar una postura de dignitat personal, de fer prevaldre els interessos de Catalunya davant dels del PSOE. No puc entendre que sigui més important intentar salvar la desprestigiada imatge de Rodríguez Zapatero, que ens ha enganyat tant com ha pogut, que ser sensible a la demanda d’unitat de tot un poble, tan necessària en aquests moments. Que partits amb ideologies tan diferents com CiU, ERC i IC hagin sabut valorar la importància de no trencar la unitat catalana al Congrés, i que el PSC hagi estat incapaç és decebedor, és trist i molt lamentable. Ni ens ho mereixem els catalans ni s’ho mereix tampoc la bona gent de les bases del PSC, que hores d’ara no deuen saber cap on mirar.

Jo sóc dels que penso, sincerament, que a Catalunya ha d’haver-hi un partit socialista fort i potent, on hi tinguin cabuda les diferents sensibilitats de la població, però per ser eficaç i útil al país no pot tenir lligams de dependència ni de submissió amb ningú. Tristament no és el cas de l’actual PSC liderat per Montilla. On són les veus dels Castells, Tura, Geli, Maragall i d’altres socialistes catalans de bona fe que no poden explicar-se el que és inexplicable?

Tot plegat només serveix, i no és poc, per anar situant cada un al seu lloc. El vot catalanista tindrà vàries opcions a les properes eleccions al Parlament, però la del PSC està clar que no serà cap d’elles. Que no s’enganyi ningú, el vot al PSC és un vot al PSOE, completament legítim, però és un vot que té per objectiu prioritari sumar majories socialistes a Madrid per poder governar Espanya, no un vot per fer respectar Catalunya. És trist, però real.

JO HI ERA

Quina satisfacció més gran la històrica manifestació d’ahir a Barcelona. Ha estat emocionant poder-hi participar. En el futur podré dir: “jo hi era”. Jo, i un milió i mig més de persones arribades de tot arreu, irritades amb el tracte agressiu d’aquella Espanya més radical, la de sempre, la que no pot consentir el fet diferencial. Doncs ja està, que no hi comptin amb Catalunya. De fet, la manifestació que semblava que havia de ser una mostra de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional, ha estat un gran clam de voluntats independentistes, i no només de catalans. També es veien moltes persones d’altres països amb les seves banderes reivindicant el dret a decidir de Catalunya. Ciutadans subsaharians, bolivians, de l’Equador i de Colòmbia, caminaven al costat de catalans de Gràcia, de Blanes o de la Terra Alta tots plegats en una festa reivindicativa i unitària, per la dignitat ferida d’un poble. Ara toca creure’ns-ho alló de “Som una Nació, nosaltres decidim.” El poble ha parlat, i ho ha fet alt i clar. ¿Què més se li pot demanar? Ha arribat d’una vegada l’hora dels polítics, que no podran ignorar la marxa d’ahir. I la primera mesura, al meu entendre, l’hauria de prendre el president Montilla anunciant dilluns la convocatòria avançada d’unes eleccions que no poden demorar-se més. El recorregut de Montilla s’ha acabat, ja no dóna més de sí. És l’hora del canvi, d’un canvi necessari que per força haurà de tenir molt en compte la manifestació del 10-J. El primer pas per aquest canvi l'ha donat la gent, les persones anònimes, a veure ara si els polítics saben (o volen) donar el segon pas i completar el camí.

TOTS A LA MANIFESTACIÓ !!!

El dissabte dia 10 els catalans i catalanes tenim un compromís: anar tots a la manifestació convocada per Òmnium Cultural al Passeig de Gràcia de Barcelona, en defensa de la nostra dignitat col·lectiva i en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional, que modifica o directament elimina l'espina dorsal de l'Estatut. Un Estatut, recordeu, votat pel poble català a través dels seus reprsentants electes al Parlament, votat també pel poble espanyol per mitjà dels seus representants electes a les Corts espanyoles i refrendat novament pels catalans en referèndum directe. Si ens creiem allò de que en democràcia la sobirania resideix en el poble, hem de pensar que un Tribunal Constitucional legal però absolutament deslegitimat s'ha passat per l'arc del triomf la voluntat popular, la catalana i l'espanyola, que déu n'hi dó.

Des de Santa Eulàlia hem organitzat una sortida en autobús per anar a la mani. Qui vulgui acompanyar-nos haurà d'estar a la benzinera a dos quarts de quatre de la tarda i el mateix bus ens tornarà a casa un cop acabada la manifestació. ¿Serem capaços entre tots de juntar dos milions de persones a Barcelona? Intentem-ho!