ACTES DE LA DIADA

Els actes programats per la Diada a Santa Eulàlia van resultar molt lluïts i emotius. En primer lloc, el sergent de la policia, amb uniforme de gala i quadrant-se davant meu em va lliurar la senyera que seguidament vaig donar, amb molt de respecte, a quatre nens i nenes que la varen dur fins a peu de màstil on el regidor Miquel Moret la va hissar, mentre tothom cantava el Cant de la Senyera. A més d'un se'ns va posar la pell de gallina.


Després, ja a la Plaça Onze de Setembre, la regidora Isabel Valls va dir unes paraules sobre el sentit de la Diada i la Senyera, i jo vaig procedir a llegir el Manifest que haviem consensuat tots els grups polítics a excepció d'ICV-EU, que malgrat els intents de que s'hi sumessin, varen preferir quedar-se al marge. Posteriorment 39 entitats de Santa Eulàlia varen fer l'ofrena floral al monument. S'havia iniciat el matí amb una audició i ballada de sardanes i va acabar amb el cant dels Segadors, abans d'oferir un aperitiu a tots els assistents. En resum, una Diada emotiva, bonica i que quedarà per sempre en el meu record.

ONZE DE SETEMBRE, MÉS QUE MAI

Diumenge recordarem aquell 11 de setembre de 1714 en que desprès d'un llarg setge als valents defensors de la ciutat, les tropes espanyoles i franceses de Felip Vè entraren finalment a la ciutat de Barcelona. S'iniciava així un llarg període de decadència política catalana, sobretot des de l'entrada en vigor del decret de Nova Planta.

En el context democràtic que vivim desprès de la mort de Franco, Catalunya ha anat recuperant, encara que a vegades de manera testimonial, algunes de les prerrogatives perdudes al segle XVIII. Però la mentalitat centralista i radial de l'Espanya que enyora l'Imperi no para de furgar, com un tossut corcó, en l'essència més íntima del sentiment dels catalans: la llengua. Una llengua que ha sabut, i pogut, resistir tres segles entre l'atac i la indiferència, passant per la prohibició i la mofa fàcil i ridícula d'aquells que amb una visió deliberadament limitada encara no han entès res.

Ara ens toca patir un nou capítol d'aquesta malaltissa persecució. Es volen carregar la immersió lingüística, que des de fa trenta anys tants bons resultats està donant a l'escola catalana facilitant la integració dels nouvinguts. Res hi fa que aquesta experiència estigui avalada i reconeguda per alts organismes europeus, i que els estudiants catalans tinguin al final del procès escolar un nivell de castellà per sobre de la mitjana espanyola. No, res hi fa, l'objectiu és atacar allà on ens fa més mal i l'excusa és el de menys. Doncs mireu, no ho aconseguiran. El 10 de juliol de l'any passat ja varem enviar un missatge clar a Espanya i al món: som un poble, feliçment enriquit per les aportacions singulars de gent que voluntàriament ha decidit fer de Catalunya la seva terra, la pàtria dels seus fills. Som un poble amb sentiment de pertinença, i encara ens queda dignitat. Potser és hora de prendre decisions, potser és l'hora del compromís, potser és l'hora, amics, potser ho és.