ALARMA AL TRIPARTIT

L’ambient polític a Catalunya està que bull, sobre tot per les declaracions del conseller Maragall que posava de relleu el cansament o fatiga dels catalans envers de la fórmula de govern tripartit. Això no va agradar gens ni mica als seus companys de partit –amb l’excepció contundent del conseller Castells-, ni molt menys al president Montilla, que veia com aquesta vegada la sortida de to no provenia dels imprevisibles d’ERC o dels esvalotats d’ICV, sinó de les seves pròpies files. Ràpidament va enviar Miquel Iceta i José Zaragoza a fer declaracions als diaris matisant les paraules de Maragall. Però aquest, en un llarg article publicat avui diumenge a La Vanguardia, remata la seva feina dient veritats tan evidents i conegudes com incòmodes pel partit, com ara que “...és imprescindible comptar amb un grup parlamentari propi al Congrés...”, o encara, en un clar exercici de clarividència, “...fa temps que el govern de José Montilla va renunciar a encarnar un projecte integral de país.” Això no és descobrir la sopa d’all però fa mal, molt mal, i estic segur que a l’inexpressiu Montilla se li deu haver transformat la cara quan ho ha llegit. Aquí ja tremola tothom, en Puigcercós renya el PSC i en Joan Herrera, coneixedor de que és el líder d’una formació que si no està al govern passarà inadvertida per la vida política, es desespera i s’indigna. Mentrestant, des de CiU s’està a l’espectativa. L’Artur Mas no demana un avançament de les eleccions, com sí fa en Duran. En Mas pensa que això podria interpretar-se com un neguit per governar, com una pressa incontrolable per arribar a la Generalitat, i res més lluny de la realitat. La única pressa que hi ha és la de tornar a posar el país allà on li toca, treure’l d’aquesta crisi que ens ofega a tots i recuperar un prestigi ara dilapidat. Tot plegat no és poc.