El sentiment independentista a Catalunya està arrelant a les bases de la societat, i no només per qüestions identitàries, sinó sobretot pel convenciment de que l’estat ens està prenent el pèl. Algunes dades, extretes de l’article “Un mal negocio” aparegut a l’edició digital de La Vanguardia del dia 3 d’agost passat, ens ho poden aclarir:
• Cada dia des de Catalunya se’n van a l’estat 60 milions d’euros.
• Els estudiants catalans reben el 5% de totes les beques de l’estat, mentre que els de Madrid en reben el 58%.
• Amb una hipotètica Seguretat Social catalana, la renda per càpita anual dels catalans es veuria augmentada en uns 2.400,00 euros l’any.
• El Ministeri de Cultura fa una despesa per cada espanyol de 47 euros l’any, però per cada català només gasta 5 euros.
• El 40% dels trens construïts per l’estat durant la dècada dels 70 i que estan considerats obsolets circulen per Catalunya, mentre que per Madrid només ho fan el 4%.
• El Premi Nobel d’Economia Aplicada va dir el passat mes de maig a la Universitat de Barcelona que una Catalunya independent seria 7 vegades més rica.
• Cada tres anys n’hi ha un que el Ministeri de Foment no inverteix res a Catalunya.
• Catalunya és la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern: 20 mil milions d’euros (un 2 i deu zeros), un 11% del PIB.
• Per cada 300 milions d’euros que s’inverteixen en medi ambient a l’aeroport de Barajas, al del Prat només se n`hi inverteixen 12,7 milions.
• En 20 anys (del 1985 al 2005) l’estat ha construït a Catalunya 20 kms. d’autovies, mentre que a Madrid n’ha construït 900 km.
• Catalunya aporta a l’estat el 22% del PIB espanyol, però l’estat només inverteix a Catalunya un promig del 12% d’aquest PIB.
Podríem parlar també de l’AVE, dels peatges, i de tantes i tantes coses que representen un autèntic greuge comparatiu. Aquestes coses són les que en un futur més o menys proper, poden ajudar a formar una majoria social conscienciada que pugui afrontar un referèndum sobre la independència amb possibilitats reals de guanyar-lo.
dilluns, 20 de setembre del 2010
diumenge, 19 de setembre del 2010
LA PRECAMPANYA ESTÀ SERVIDA
Estem ja immersos en plena precampanya per les eleccions al Parlament. Ens hi juguem molt, tots, i s’hi juga molt el país. A ningú no se li escapa que el prestigi, la credibilitat i la solvència política de la Generalitat ha perdut molts punts durant aquests vuit anys. Segur que s’han fet coses bones, però el balanç final no pot ser més negatiu. Ho diu tothom i ho ratifiquen les enquestes, i les enquestes l’encerten bastant. Una dada significativa és l’escampada de militants socialistes més o menys destacats cap a d’altres formacions, alguns d’ells cap a Convergència i Unió. Però aquesta fugida, aquest transvasament de militants només es produeix en un sol sentit, no es coneix l’existència de polítics d’altres formacions que les abandonin per acostar-se al PSC. Al Partit dels Socialistes hi arriba el Celestino Corbacho per a reforçar-lo (?), i hi ve a fer mítings el Rodríguez Zapatero, l’etern prometedor, malgrat que el passat abril el director de campanya socialista Jaume Collboni manifestava públicament que no creia oportuna la seva presència a Catalunya.
Però hi ha una cosa d’aquesta precampanya socialista que em sorprèn molt. Suposo que els “pensadors” del partit hauran valorat quines són les millors estratègies a seguir, quines les frases adequades i quins els eslògans més oportuns i creïbles. Per això m’estranya que en les últimes intervencions populars de José Montilla hi hagi sota el seu micro un cartell vermell amb aquest text: President Montilla, El Canvi Real. Canvi real de què? De la seva política? És que renega del que ha fet el govern de la Generalitat durant aquesta legislatura? Si pel contrari creu que ho ha fet bé, què vol canviar? Penso que aquesta desafortunada frase respon a un reconeixement implícit de que s’ha equivocat i representa un compromís personal amb els seus simpatitzants de que ara sí, de que ara ho farà bé. Per sort les enquestes ja s’encarreguen de recordar dia a dia que amb dos experiments de governs tripartits ja en tenim prou, que el país no suportaria (ni consentirà) un tercer experiment d’aquestes característiques.
Però hi ha una cosa d’aquesta precampanya socialista que em sorprèn molt. Suposo que els “pensadors” del partit hauran valorat quines són les millors estratègies a seguir, quines les frases adequades i quins els eslògans més oportuns i creïbles. Per això m’estranya que en les últimes intervencions populars de José Montilla hi hagi sota el seu micro un cartell vermell amb aquest text: President Montilla, El Canvi Real. Canvi real de què? De la seva política? És que renega del que ha fet el govern de la Generalitat durant aquesta legislatura? Si pel contrari creu que ho ha fet bé, què vol canviar? Penso que aquesta desafortunada frase respon a un reconeixement implícit de que s’ha equivocat i representa un compromís personal amb els seus simpatitzants de que ara sí, de que ara ho farà bé. Per sort les enquestes ja s’encarreguen de recordar dia a dia que amb dos experiments de governs tripartits ja en tenim prou, que el país no suportaria (ni consentirà) un tercer experiment d’aquestes característiques.
divendres, 10 de setembre del 2010
DE CARA A LES MUNICIPALS...
A l’assemblea de militants i simpatitzants de CiU de Santa Eulàlia celebrada el dilluns passat 6 de setembre, es va oficialitzar la meva designació com a cap de llista per a les eleccions municipals del maig de l’any que ve. Agraeixo als meus companys i companyes la seva confiança, a la que vull correspondre amb el compromís seriós i formal de dedicar ja des d’ara, més que mai, tot el meu esforç en treballar per a la recuperació del govern de Santa Eulàlia.
Per segona vegada tindré l’honor, la satisfacció i la responsabilitat d’encapçalar una llista de gent honesta i preparada, de persones amb il•lusió i ganes de fer-ho bé. A hores d’ara no sabem quin serà el resultat d’aquestes eleccions, però intueixo que resultaran molt disputades i que cada vot valdrà or.
Seran quatre anys molt durs, de gran dificultat per la ferida punyent de la crisi econòmica, amb les arques municipals ben buides i molts compromisos per atendre, tant socials com econòmics. Per això caldrà un govern imaginatiu però que toqui de peus a terra, un govern que sàpiga escoltar però que no dubti a l’hora de prendre decisions, un govern de persones hàbils, amb àmplia experiència i acostumades a decidir. Tingueu-ho clar, no seran anys per fer experiments i assumir riscos, doncs no disposarem de marge d’error. L’haurem d’encertar sempre per poder donar resposta als problemes del nostre poble durant aquest període tan difícil. Això voldrà dir dedicar els cinc sentits a l’acció de govern, prestar-hi tota l’atenció possible. Ganes no ens en falten i voluntat la tenim tota. Espero tenir l’ocasió de demostrar-vos-ho.
Per segona vegada tindré l’honor, la satisfacció i la responsabilitat d’encapçalar una llista de gent honesta i preparada, de persones amb il•lusió i ganes de fer-ho bé. A hores d’ara no sabem quin serà el resultat d’aquestes eleccions, però intueixo que resultaran molt disputades i que cada vot valdrà or.
Seran quatre anys molt durs, de gran dificultat per la ferida punyent de la crisi econòmica, amb les arques municipals ben buides i molts compromisos per atendre, tant socials com econòmics. Per això caldrà un govern imaginatiu però que toqui de peus a terra, un govern que sàpiga escoltar però que no dubti a l’hora de prendre decisions, un govern de persones hàbils, amb àmplia experiència i acostumades a decidir. Tingueu-ho clar, no seran anys per fer experiments i assumir riscos, doncs no disposarem de marge d’error. L’haurem d’encertar sempre per poder donar resposta als problemes del nostre poble durant aquest període tan difícil. Això voldrà dir dedicar els cinc sentits a l’acció de govern, prestar-hi tota l’atenció possible. Ganes no ens en falten i voluntat la tenim tota. Espero tenir l’ocasió de demostrar-vos-ho.
dimarts, 7 de setembre del 2010
EL QUART CINTURÓ, ENCARA
A l’edició del dilluns dia 6 de setembre Del 9 Nou es publica un article sobre el Quart Cinturó i la problemàtica que pot crear a Santa Eulàlia de Ronçana. L’alcalde Enric Barbany, d’Independents-ERC, s’hi oposa frontalment per concepte i per impacte. A ningú agrada, estem d’acord, que el traçat d’aquesta infraestructura passi pel seu municipi, però tothom se’n gaudirà. Les més de vint empreses de transport que hi ha a Santa Eulàlia l’estan esperant, així com els centenars de ciutadans que cada dia s’han de traslladar amb el cotxe per anar a la feina.
Segur que recordeu que la reserva històrica del Quart Cinturó dividia Santa Eulàlia en dues meitats quasi idèntiques, el que representava a la pràctica la divisió del poble en dues comunitats separades per l’autovia, i a més trinxava de ple els bosc del centre del municipi, un espai natural de gran riquesa forestal i medioambiental, refugi d’abundant i diversa fauna salvatge. Això hagués estat per a nosaltres un autèntic desastre, un atemptat al sentit comú i una tragèdia d’incalculables conseqüències pel futur del nostre poble.
Dins de les contradiccions que en aquest tema mantenen els membres del govern de la Generalitat, la proposta del Pla Territorial Metropolità de Barcelona ja va entendre que aquell traçat era indefensable, i el va desplaçar més avall, pel llindar amb Lliçà d’Amunt. Així i tot en quedava afectada alguna petita zona urbana de Santa Eulàlia, encara que es salvava la pràctica integritat del municipi. Ara el Ministeri de Foment, sense fer ni cas de l’opinió del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, aposta per traslladar-lo encara més avall, de manera que no afectaria ni un pam de terreny de Santa Eulàlia en detriment del terme de Lliçà d’Amunt.
Mentre, es va endarrerint una infraestructura necessària i vital pel desenvolupament del nostre país i evidencia la ineficàcia d’un govern tripartit incapaç de consensuar-la. Els socialistes tenen una opinió, diferent de la dels republicans i allunyada també de la dels ecosocialistes. Aquests, que avalen els desdoblaments de la N-2 (A-2) i de la N-340 (A-7), que formen part del corredor mediterrani, no volen ni sentir parlar del Quart Cinturó, forçant als ciutadans del Vallès Occidental i del Vallès Oriental a seguir patint dia a dia l’escanyament a la B-30, que és el tram central d’aquest mateix corredor.
Entre tantes discussions anem perdent competitivitat, les nostres empreses se’n van a zones més ben comunicades i les multinacionals deixen de venir, amb la corresponent pèrdua de llocs de treball i de riquesa que això comporta. Mentre aquí discutim si cal construir aquesta via, a Madrid han fet una autopista de quatre carrils per banda, en gran part soterrada, que uneix en un quart d’hora la capital amb Pozuelo de Alarcón i el seu polígon industrial “Ciudad de la Imagen,” deixant per l’oblid, com un malson, els prop de seixanta minuts que es tardava abans en comunicar aquells dos punts.
A la mateixa edició del 9 NOU que ara comento, hi havia un article de Josep Villarroya que deia una cosa molt assenyada: “Potser, més que oposar-s’hi aferrissadament, el més pràctic seria concentrar els esforços a fer una autovia amb criteris del segle XXI i no del XX encara que el cost es dispari. Pagesos i ajuntaments haurien de sumar esforços en aquest sentit.” Hi estic completament d’acord. Entenc que d’això es tracte, d’exigir a l’administració l’aplicació de criteris d’integració paisatgística, sostenibilitat medioambiental i permeabilitat en el territori, amb la suficient capacitat per absorbir tant el trànsit de llarg recorregut com el de proximitat. Una infraestructura que formi part del corredor mediterrani i resulti a la vegada útil i eficaç, donant resposta a les necessitats del territori i les seves expectatives.
Segur que recordeu que la reserva històrica del Quart Cinturó dividia Santa Eulàlia en dues meitats quasi idèntiques, el que representava a la pràctica la divisió del poble en dues comunitats separades per l’autovia, i a més trinxava de ple els bosc del centre del municipi, un espai natural de gran riquesa forestal i medioambiental, refugi d’abundant i diversa fauna salvatge. Això hagués estat per a nosaltres un autèntic desastre, un atemptat al sentit comú i una tragèdia d’incalculables conseqüències pel futur del nostre poble.
Dins de les contradiccions que en aquest tema mantenen els membres del govern de la Generalitat, la proposta del Pla Territorial Metropolità de Barcelona ja va entendre que aquell traçat era indefensable, i el va desplaçar més avall, pel llindar amb Lliçà d’Amunt. Així i tot en quedava afectada alguna petita zona urbana de Santa Eulàlia, encara que es salvava la pràctica integritat del municipi. Ara el Ministeri de Foment, sense fer ni cas de l’opinió del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, aposta per traslladar-lo encara més avall, de manera que no afectaria ni un pam de terreny de Santa Eulàlia en detriment del terme de Lliçà d’Amunt.
Mentre, es va endarrerint una infraestructura necessària i vital pel desenvolupament del nostre país i evidencia la ineficàcia d’un govern tripartit incapaç de consensuar-la. Els socialistes tenen una opinió, diferent de la dels republicans i allunyada també de la dels ecosocialistes. Aquests, que avalen els desdoblaments de la N-2 (A-2) i de la N-340 (A-7), que formen part del corredor mediterrani, no volen ni sentir parlar del Quart Cinturó, forçant als ciutadans del Vallès Occidental i del Vallès Oriental a seguir patint dia a dia l’escanyament a la B-30, que és el tram central d’aquest mateix corredor.
Entre tantes discussions anem perdent competitivitat, les nostres empreses se’n van a zones més ben comunicades i les multinacionals deixen de venir, amb la corresponent pèrdua de llocs de treball i de riquesa que això comporta. Mentre aquí discutim si cal construir aquesta via, a Madrid han fet una autopista de quatre carrils per banda, en gran part soterrada, que uneix en un quart d’hora la capital amb Pozuelo de Alarcón i el seu polígon industrial “Ciudad de la Imagen,” deixant per l’oblid, com un malson, els prop de seixanta minuts que es tardava abans en comunicar aquells dos punts.
A la mateixa edició del 9 NOU que ara comento, hi havia un article de Josep Villarroya que deia una cosa molt assenyada: “Potser, més que oposar-s’hi aferrissadament, el més pràctic seria concentrar els esforços a fer una autovia amb criteris del segle XXI i no del XX encara que el cost es dispari. Pagesos i ajuntaments haurien de sumar esforços en aquest sentit.” Hi estic completament d’acord. Entenc que d’això es tracte, d’exigir a l’administració l’aplicació de criteris d’integració paisatgística, sostenibilitat medioambiental i permeabilitat en el territori, amb la suficient capacitat per absorbir tant el trànsit de llarg recorregut com el de proximitat. Una infraestructura que formi part del corredor mediterrani i resulti a la vegada útil i eficaç, donant resposta a les necessitats del territori i les seves expectatives.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
