LA FI D'ETA, L'INICI DEL DIÀLEG

Avui som una mica més lliures, una mica més feliços. El comunicat d'ETA ens omple d'esperança després de conviure durant dècades amb el sofriment injust imposat pels violents. Ningú no podrà oblidar tant de mal causat i molts no ho podran perdonar mai. Les ferides són massa profundes, les nafres massa sagnants, però alguna cosa ens diu que finalment ara la història comença a escriure's de nou, sense pistoles ni amenaces, sense por. ETA ha existit des de sempre per una part majoritària de la societat, i ara, aïllada, sense recolzament internacional, amb més veus que mai que aposten pel diàleg, ara finalment, som protagonistes d'aquest final tan esperat. S’haurà d’encetar un procés presumiblement llarg en el que uns i altres hauran de fer molts sacrificis i s'hauran de vèncer moltes reticències. Però cal generositat per part de tots, no dic oblit. La mort violenta d'un pare, d'un germà o d'un fill no es pot oblidar mai, però sí que es pot administrar el dolor amb la generositat necessària per rematar aquest punt i final desitjat.

Si partim de la base que hi ha un conflicte polític -i el conflicte existeix perquè sinó ETA no hagués tingut el suport de tanta gent durant tants anys-, si partim d'aquesta base, haurem de començar per solucionar el conflicte. I per això parlava abans de generositat. La mateixa generositat que van tenir les víctimes dels dos bàndols de la guerra civil espanyola per consolidar la transició, sense oblidar mai, repeteixo, el dolor profund pel sacrifici de tantes persones i de tantes famílies que han vist com la bogeria d’alguns els hi ha marcat la vida per sempre. Però ara és l’hora del diàleg, dels gestos que poden servir per llimar desconfiances i recels. S’ha de parlar de l’acostament dels presos bascos, de revisar determinades sentències que en el context actual no tenen sentit, però també els altres han de reconèixer que la violència no era el camí, que aquesta estratègia estava equivocada i que han fet molt mal a molta gent durant molt temps. Segurament, com deia abans, no tothom podrà perdonar, però que el sacrifici dels que s’han anat quedant pel camí no sigui en va. I a partir d’ara, en un marc democràtic i d’absència total de violència, ha de ser possible poder parlar de tot, també del dret dels pobles a decidir el seu futur. Aquesta és la clau que pot tancar definitivament la porta a cinquanta anys negres de la història recent, encara que algun episodi d’aquesta trista història quedi per sempre, calladament, clavada a la memòria més íntima de moltes persones.