JO HI ERA

Quina satisfacció més gran la històrica manifestació d’ahir a Barcelona. Ha estat emocionant poder-hi participar. En el futur podré dir: “jo hi era”. Jo, i un milió i mig més de persones arribades de tot arreu, irritades amb el tracte agressiu d’aquella Espanya més radical, la de sempre, la que no pot consentir el fet diferencial. Doncs ja està, que no hi comptin amb Catalunya. De fet, la manifestació que semblava que havia de ser una mostra de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional, ha estat un gran clam de voluntats independentistes, i no només de catalans. També es veien moltes persones d’altres països amb les seves banderes reivindicant el dret a decidir de Catalunya. Ciutadans subsaharians, bolivians, de l’Equador i de Colòmbia, caminaven al costat de catalans de Gràcia, de Blanes o de la Terra Alta tots plegats en una festa reivindicativa i unitària, per la dignitat ferida d’un poble. Ara toca creure’ns-ho alló de “Som una Nació, nosaltres decidim.” El poble ha parlat, i ho ha fet alt i clar. ¿Què més se li pot demanar? Ha arribat d’una vegada l’hora dels polítics, que no podran ignorar la marxa d’ahir. I la primera mesura, al meu entendre, l’hauria de prendre el president Montilla anunciant dilluns la convocatòria avançada d’unes eleccions que no poden demorar-se més. El recorregut de Montilla s’ha acabat, ja no dóna més de sí. És l’hora del canvi, d’un canvi necessari que per força haurà de tenir molt en compte la manifestació del 10-J. El primer pas per aquest canvi l'ha donat la gent, les persones anònimes, a veure ara si els polítics saben (o volen) donar el segon pas i completar el camí.